Europa en crisi: feixisme i nazisme

Acabada la guerra mundial i signats els diversos tractats de pau que van posar punt final a la més sagnant contesa bèl•lica coneguda a Europa fins llavors, la democràcia parlamentària, com a institució política bàsica dels Estats que ja l’havien assolit, va reprendre el seu funcionament. Ningú a començaments dels anys vint no creia en la possibilitat de cap més guerra fraticida entre les nacions d’Europa.

Però la guerra havia multiplicat les frustracions nacionals. Les diferències i els desequilibris econòmics havien augmentat a causa de les reparacions per les responsabilitats bèl•liques i la Revolució Russa havia creat un fort temor, entre les societats capitalistes i les classes burgeses, a la revolució social de tipus marxista. Tot apuntava al descrèdit de la democràcia parlamentària.

Europa sencera es va veure escomesa per una onada autoritària. A alguns països van aparèixer fenòmens de masses, imprevistos, irracionals, violents i força singulars, que la historiografia anomena genèricament feixismes, alguns dels quals arribaren al poder d’una manera legal, com a Itàlia i a Alemanya, o després d’una guerra civil, com a Espanya.

Les doctrines del feixisme italià i alemany van començar a sorgir en el clima de desmoralització que es va apoderar d’ambdós països després de la Primera Guerra Mundial. La seva eficàcia per conquerir el poder semblava il•limitada, ja que el feixisme es va organitzar militarment i va entrar en la política amb una estratègia plenament bèl•lica.

Dues pel•lícules toquen de prop l’ascensió dels feixismes i les seves característiques, en concret, del nazisme: El gran dictador, de Charles Chaplin (1940) i Los rebeldes del swing, de Thomas Carter (1993).